PUBLICITAT

servido por martirossello 3 comentarios compártelo favorito

ESTIC DE VACANCES!

.

De moment esperaré que els camions de gran tonatge acabin de travessar la platja per restituir la platja que el port arracona. Malgrat aquest entrebanc, el que està clar és que ja estic de vacances i que som a dia 1 de juliol. I vacances vol dir mar, i vol dir platja i vol dir sol. I, sobretot, significa obrir el gran parèntesi de l’any, aquell cap de setmana que acostuma a durar més de quatre setmanes i que sembla tan llarg que de vegades desconcerta. Una fantasia. I, en el meu cas, la platja, el sol i el mar els tinc davant de casa.

Ara per ara, però, mentre els camions treballen, l’aigua marronosa que deixen no la fa gaire amable per al bany. Una mena de taca de color de sorra s’estén una colla de metres. Això sí, desapareix ben aviat, quan la regeneració s’atura i els camions deixen de rondinar. Però continuo tenint la platja davant de casa, i fa calor, i ja hem arrencat l’estiu i tinc tot un mes per endavant.

Disposar un mes per a tu sol és una gran responsabilitat. No pots culpar ningú del teu propi, si s’arriba a produir, avorriment. Totes les hores del dia són de la teva responsabilitat, i aquest fet pot generar monstres. Què serà de nosaltres durant aquest mes sense que algú, des de fora, ens digui quina utilitat ha de tenir el nostre temps? Se’m rovellarà, la targeta de plàstic magnetitzada que em connecta directament amb Déu?

Davant d’aquest dilema, fins i tot hi ha gent que, com que no sap on amagar-se, se n’ha d’anar ben lluny del seu paisatge quotidià, ha de fugir al tercer dia de tanta llibertat estiuenca. Per eludir aquesta llibertat personal no hi ha res com viatjar. Fer-ho et tornarà a omplir el temps, podràs tenir fins i tot la sensació de què estàs treballant i, amb una mica de sort, podràs tenir els sempre agradables atacs d’estrés que et fan creure que ets viu i que estàs aprofitant el teu temps lliure. Quan, esgotat, tornis a la realitat, podràs fer creure a tothom que has estat feliç.

L’estiu serveix per moltes coses, però els que tenim la platja tan aprop no podem deixar de gaudir-la, poc o molt, a la nostra manera, però tenir el mar davant nostre és un peatge que es nota sobretot a l’estiu. És ara quan ens hi aboquem en algun moment, de dia o de nit. Qui no ha gaudit, en alguna bella matinada que encara té a la memòria, de la llibertat desconcertant del mar i la pau de les primeres hores del dia?

Resumint: és estiu i estic de vacances!

I que ningú no s'enganyi. El de la foto, l'individu que hi ha a segon terme, s'entén, no sóc jo.

servido por martirossello 8 comentarios compártelo favorito

AVUI, PARTIT

.

Capgirar el valor de les paraules no és res de nou. En política es fa contínua-ment. Hi ha expressions, però, que tenen més èxit que d’altres i algunes acaben fins i tot pervivint en el temps. Una de les més gracioses, creada en l’època en què un tal Aznar presidia l’estat, va ser aquella dels no nacionalistes. Els no nacionalistes, no hi havia cap dubte, eren ells. Els nacionalistes, tots aquells que pretenien modificar el seu nacionalisme establert. L’expressió va fer tanta fortuna que vam acceptar com a bona aquesta adjectivació. Fins i tot els representants de partits nacionalistes respectaven aquestes termes en el seus discursos. El repartiment de papers ho deixava ben clar: els que havien eliminat aquest nefast, perillós i irracional sentiment nacionalista eren ells. Ells havien superat aquest estadi primitiu dels ciutadans, propi de segles passats. Però si la política és ficció, el futbol és la més crua de les realitats i aquest mateix vespre constatarem que els no nacionalistes s’estimen d’una manera sana, oberta i sincera els seus símbols i els seus himnes. El sentiment nacionalista desbocat que propicia el futbol és un sentiment encomiable, honrat i positiu si s’aplica només a aquell sector de població que té la barra de declarar-se no nacionalista. El mateix fenomen aplicat a qualsevol altra sensibilitat política que no sigui la seva mereix la més alta reprovació i sempre hi ha una veu que l’equipara amb el feixisme.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

servido por martirossello 7 comentarios compártelo favorito

PER SANT JOAN

.

El símptoma és ben clar. Encara no m’he refet del tot, ni ara que ja són passades les set de la tarda. Una part important de la revetlla també és això, la ressaca de l’endemà, la que acostuma a durar tot el dia.

Abans de sortir de Premià de Mar vaig passar un moment per la plaça dels Països Catalans, on una hora més tard havia d’arribar la flama del Canigó. Una senyera enorme i absolutament desproporcionada amb la realitat del país i una mena d’escultura, digna representant de l'art contemporari, feta de sorra i tres palés (al diccionari no hi surt) de fusta que, més que una foguera, era—es veia d’una hora lluny—un tràmit administratiu i res més. Això sí, embolicada amb un exèrcit de tanques metàl·liques perquè ningú no prengués mal.

La decisió més encertada possible va ser la de participar en la revetlla que, a Premià de Dalt, a sant Jaume, organitzava el Cau l’Espolsada. Una nit fantàstica. Una revetlla rodona. Si una nit de sant Joan ha de ser d’alguna manera és tal com va ser aquesta. Un sopar a l'aire lliure multitudinari i agradable, una música en directe per allargar la nit fins a l’infinit i, oh màgia de la nit de sant Joan, UNA FOGUERA!. Una foguera de veritat que, a pocs metres de les taules on sopàvem, quan la van encendre i va començar a cremar, tenia el perillós poder de socarrimar els que hi estàvem més aprop. I, oh màgia i sentit comú de l’organització, no hi havia cap tanca metàl·lica municipal per protegir-nos de l’amenaça del foc.

Aventurar-se a fer un sopar per més de 400 persones ja és un risc en si mateix, però l’ambient que vaig notar (s’ha de dir que a la taula on era estava més que ben acompanyat) era fantàstic, el que m’agrada a mi. El meu.

Més tard, al llarg de la nit, mentre em descomptava consumint Jacks, vaig continuar tenint la sensació que l’havia encertada. “Se atormenta una vecina”. “Sindicato del riff”. Fins i tot quan, per necessitats pròpies del cos humà, vaig haver de fer cua als lavabos (devien ser passades les 3) i en un vàter relativament vomitiu amb residus corporals de tota mena, un individu solitari que parlava tot sol i que estava borratxo fins a la pròstata se’m va quedar mirant i va arrossegar una sola paraula dedicada a mi: “biblioteca”, em va dir. I va continuar insultant algú altre que no devia ser jo.

Les nits de sant Joan han de ser màgiques? Doncs aquesta ho va ser! Què més puc demanar? Gràcies, perillosos de l’Espolsada. Si l’any vinent encara esteu d’humor i torneu a organitzar la revetlla, m’hi apunto!

.

(la foto és de l'Endora i els cabells blancs que hi ha a baix a la dreta són meus)

servido por martirossello 13 comentarios compártelo favorito

APOSTAR PER RAJOY

.

Avui comença el congrés del PP. Més enllà de Polònia, el debat que aquest partit ja fa temps que ha obert té relació directa amb una pregunta que em vaig fer fa uns mesos. Què fa un partit, el que sigui, quan no ha aconseguit convèncer l’electorat i ha perdut les eleccions? Canviar d’opinions polítiques o canviar d’estratègia?

Canviar d’estratègia, evidentment. I és el que el Rajoy que avui mateix surt per la tele té previst fer. És tan bona persona que sap fer fotos i tot. És tolerant , amable, democràtic i simpatic. malgrat l’aparent daltabaix del PP, la postura més útil serà la d¡aquest Rajoy. Serà capaç d’entendre-ho tot, de comprendre-ho tot, d’acceptar fins i tot la idea d’una Espanya diversa i plurilingüe. Serà d'un demòcrata exquisit que ens farà creure que, per fi, Espanya té una dreta civilitzada. És el que s’ha de fer per guanyar unes eleccions: instal·lar-se en la mentida. Seria injust assegurar que aquesta estratègia és pròpia d'un sol partit. No és així. Els dos grans partits espanyols tenen moltes coses que els uneixen i n'hi ha una d'insalvable. Espanya no es toca i el partit directament opositor al que ara està de congrés combrega amb la mateixa religió. La democràcia té límits infranquejables, i un d'aquests límits és Espanya. Cap procés democràtic, per democràtic que fos, no seria acceptat si posés en perill la indissoluble unitat de l'única pàtria a tenir en compte. Estar al dia, ser modern i tolerant vol dir ni més ni menys que això.

No manen les idees reals, mana la publicitat. La publicitat i el mític centre polític. Si un dia tornen al poder de l’Estat, amb majoria absoluta, s’entén, tornaran a estendre, completa, la bandera dels seus objectius. Ja es podran tornar a treure de sobre l’estratègia publicitària prèvia. Tornaran a fer més gran Espanya i tornaran a reclamar, des del poder, la llibertat. La llibertat de parlar com vulguis, o sigui, sempre en castellà. La llibertat de les empreses multinacionals per fer el que vulguin en benefici propi, (de fet, el partit que ara no està de congrés fa el mateix, no ens enganyem) perquè la llibertat és això i no cap altra cosa.

servido por martirossello 7 comentarios compártelo favorito

DOS I CANÇONS (Springsteen)

El podreu sentir durant uns quants dies a aquesta adreça, després de les notícies:

http://compagina.powweb.com/rpm/2icancons.mp3

Una mostra del que es pot arribar a fer a dins del palau sant Jordi (de fet, encara no hi he estat mai a dins)

http://www.youtube.com/v/_O3fvGbV2Mg&hl=es"></param><embed

servido por martirossello 11 comentarios compártelo favorito

EL MANIFEST DEL DIA 15 DE JUNY DEL 2008

.

PER UNA FAÇANA LITORAL DIGNA,

NO A L’N-II. C-32 GRATUÏTA!

Els temps estan canviant. Ja fa molts anys que els temps estan canviant. Les últimes actuacions de la Direcció General de Carreteres ens ho va demostrar. Semàfors, rotondes i murs de contenció han proliferat durant aquests últims mesos. La intenció era bona: reduir la sinistralitat d’aquesta maleïda carretera. Els temps, aquesta últims mesos, han canviat però la vella Nacional II continua allà de sempre. Diuen que ara és menys perillosa, potser sí, però continua sent una muralla insalvable. Ha canviat de responsables. Si abans era l’Estat, ara és la Generalitat. Ens és ben igual que li canviïn el nom i en lloc de Nacional II es passi a dir l’Autonòmica 1714. Als nostres ulls, ens allunya igual del nostre mar i, més o menys maquillada, continua sent una paret impossible de saltar, una interferència que ens allunya del nostre mar, com si fos una desgràcia inevitable imposada per la pròpia natura. No. Aquesta carretera és una herència històrica a eliminar per sempre.

Després de les últimes desgràcies, quan l’evidència ho va ser encara més, ens van pacificar la carretera. Van fer en pocs mesos allò que feia anys s’hauria d’haver fet. Això sí: ho van fer de la manera més democràtica possible: sense dir res a ningú, sense que ni els ajuntaments sabessin ben bé què estaven fent a la seva façana marítima. Tot d’una ens vam trobar un mur de formigó i un rosari de rotondes més que discutible. Amb aquestes actuacions, la pacificació del trànsit, deien, era un fet. Potser els semblava que d’aquesta manera el problema ja estava resolt. No. Potser han pacificat la carretera, però a nosaltres no ens han pacificat. I no ens han pacificat perquè no ens han entès o, el que és pitjor, no ens han escoltat. Aquest no era l’objectiu que teníem.

Aquesta via, ens diuen, ara és més aprop de nosaltres. Ja no és una Nacional. Ara és competència del govern del nostre país. Les decisions ja no es prendran a cinc-cents quilòmetres de distància. Ara, ens diuen, tot quedarà més aprop. Amb una mica de sort, a una vintena de quilòmetres. No en tenim prou. Es prenguin on es prenguin les decisions, no podem acceptar la pervivència d’una muralla d’asfalt que ens separa del mar i malbarata el malbaratat paisatge dels nostres pobles costaners.

Els entesos, concentrats en el tema, continuen estudiant molt. Els gestors, amb el front ple d’arrugues a causa de l’esforç, continuen fent anar la calculadora. Els polítics amb capacitat decisòria continuen sent bones persones amb una capacitat innegable per somriure. Els que no hi entenem, els que tenim negada la informació veritable de la cosa pública, ho veiem molt més clar. Perquè és evident. Perquè fa molts anys que ho sabem: volem veure, viure i sentir la nostra platja i el nostre mar i per això, exigim la desaparició d’aquesta carretera i la gratuïtat de l’autopista C-32. Allà hi tenim l’alternativa més raonable, fàcil, ràpida i senzilla.

I si la proposta no els convenç, un altre dia parlem d’urbanisme i de planificació territorial!

Continuem dient No a aquesta carretera. Continuem reclamant l’autopista C-32 gratuïta!

Ens farem sentir les vegades que calgui!!

servido por martirossello 5 comentarios compártelo favorito

PASSEIG I PUNT!

Aquest matí de diumenge, la ciutadania s’haurà tornat a mobilitzar a l’N-II Hauran convertit una vegada més aquesta carretera en el que hauria de ser: un passeig que ens permeti gaudir de la proximitat del mar. Malgrat les últimes promeses de la classe política, res no fa pensar que aquesta carretera sigui aviat el que es reclama. Hi ha prioritats que no ho permeten, diuen. Una comarca tan densa necessita vies de comunicació que faci possible el desplaçament d’aquesta mateixa ciutadania que avui reclama un passeig marítim. Potser sí. La pregunta a fer seria, aleshores: com és que el Maresme té problemes de mobilitat? La resposta és senzilla: perquè té molta població i és molt densa. Una altra pregunta: Qui l’ha feta tan densa? Amb quins permisos administratius s’ha permès aquesta densitat humana? Qui n’ha tret un profit directe de la massificació dels municipis? Qui hauria, doncs, de fer-se’n responsable? A partir de quina planificació prèvia hem arribat a la saturació actual? El disbarat que s’havia denunciat durant dècades ara resulta que ens agafa per sorpresa i sense responsables. L’argument principal per qüestionar un passeig marítim és el de la mobilitat. En Manuel Mas ho va dir ben clar fa pocs mesos. No caldria, doncs, a més de continuar exigint-lo, reclamar una política urbanística seriosa que, a més de planificar el futur, tingui la capacitat de reparar allò que la històrica especulació urbanística ens ha desgraciat?

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

servido por martirossello sin comentarios compártelo favorito